ÉS TEMPS DE SER VALENTS!

post firmat per IRIS ALARCÓN     

     Ahir, parlant amb una bona amiga, em va fer un comentari que em va deixar donant voltes i voltes a una idea: “hauríem de poder fer sempre allò que ens fa sentir bé”. 

     Un conjunt de paraules amb molta força i molt sentit, oi? Doncs si! A la vida, tant a la personal com a la professional, hauríem de triar sempre l’opció que ens fa ser més feliços, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i amb les altres persones.

     A la feina, hauríem de poder triar dedicar més minuts a aquell pacient pluripatològic, complexe que necessita d’una bona intervenció multidisciplinar... o bé, hauríem de poder triar el fàrmac més adient al pacient, sense pressions externes... hauríem de poder dedicar temps a les tasques no assistencials que ens omplen i ens fan sentir complets com a metges: docència, recerca... allò que a cadascú de nosaltres ens fa continuar vius en el món mèdic.

     A la vida personal, hauríem de triar sempre el dir-li a l’altra persona “t’estimo” o a trucar a aquella amiga que fa molt de temps que no veus i preguntar-li “fem un cafè?” o dedicar-li el nostre temps a aquell company que no passa un bon moment. 

     Em dona voltes el cap amb aquesta idea: “hauríem de fer...” però... i si... Ho fem? És més, ho fem ARA? En aquest moment? Què impedeix als humans dedicar-se a allò que més li agrada... La por? La mandra? La inseguretat? Els convencionalismes?

     Així doncs, ha arribat el moment de ser valents! Estic totalment convençuda de que si fem allò que més ens agrada, allò que ens motiva i ens fa sentir bé amb nosaltres mateixos, allò que ens fa somriure, que ens fa sentir plens. Si fem tot això, ens omplirem d’energia positiva a nosaltres i aquells qui tenim a prop. Només fan que dir-nos que és un “mal moment”, que “ara no pot ser”, “les coses no estan bé”... prou de frases negatives! Ja ho hem sentit prou tot això! Cal que cadascú de nosaltres busquem dins nostre què ens motiva, a què volem dedicar els nostres esforços i així, només així, iniciarem el camí del canvi, donat que son els petits passos els que fan el camí... un darrera de l’altra... sense presa però sense aturar-se!

Sabeu què... he decidit despenjar el telèfon i dir-li... “t’estimo”!