Estem preparades per la teleconsulta?

Amb la desescalada i conseqüent obertura progressiva de les visites presencials al CAPs tenim una oportunitat d’or per canviar aspectes de la nostra pràctica diària que han quedat obsolets i no estan adaptats a la realitat actual. 

Els professionals hauriem de ser proactius i estratègics i no deixar en mans de l’atzar la tornada a la nova normalitat. 

Tots tenim ganes de tornar a veure i tocar a la nostra gent, però a dia d’avui, això no és possible. El contacte humà, tant entre professionals com amb la població, encara ha de ser restringit, per evitar contagis.

La tornada a la nova normalitat ha de ser planificada, identificant qui es pot beneficiar de la visita presencial i qui de la virtual. El tipus de visita assignada a cada persona no hauria de deixar-se en mans de l’atzar ni dependre de la insistència o pericia de cadascú.  Aconseguir una visita presencial pel teu professional sanitari de referència no ha de ser viscut com un premi.  La flexibilitat i eficàcia de la visita virtual ha de començar a ser valorada i apreciada per tots; professionals i usuaris. 

Creiem, erròniament que la població no està preparada per fer el canvi, però potser som nosaltres, els professionals sanitaris, els que ens falta atrevir-nos fer el pas. 

Hem de buscar el “target”, la diana de població que es pot beneficiar de la visita virtual. Quan pensem amb videotrucada, o consulta telefònica, ens imaginem responent un motiu de consulta agut o resolent dubtes senzills d’una persona jove que agraeix estalviar-se venir físicament al CAP i prefereix tenir una resposta ràpida al seu problema de salut. Moltes de nosaltres ja fèiem tasques no presencials com renovar una medicació ja revisada i consensuada amb la persona o comentar el resultat de proves complementàries,  però hem d’anar més enllà, ampliar la mirada i les possibilitats. Com a professionals referents de les persones, és probable que molts/moltes apreciïn poder parlar 5 minuts uns dies abans de la visita a consultes externes o comentar què li han dit  a l’hospital després d’una alta. Fins i tot es podrien fer algunes derivacions o interconsultes amb altres especialistes que no requereixin una nova exploració física si ja s’havia acordat anteriorment la conducta a seguir segons evolució.

Les visites presencials haurien d’estar reservades per la valoració de persones amb pluripatologia, complexitat, de difícil maneig i on l’exploració física és fonamental.

Tanmateix, en aquestes persones, les consultes virtuals també podrien servir per fer seguiment un cop s’hagi fet la valoració presencial dels canvis que haguem acordat anteriorment. A destacar també, el tipus de comunicació que establim amb les persones cuidadores. Probablement agrairien tenir un contacte no presencial, i així evitar desplaçaments, amb els/les seves referents i poder consultar els seus dubtes.

L’exploració física i el contacte físic proper així com observar el llenguatge no verbal continua sent primordial en la majoria de casos i sempre el tindrem al nostre abast. No ens oblidem que estem parlant de transformar un % de les visites presencials a virtuals, no d’anul·lar-les.
Cada vegada sembla més ampli, el tipus de consulta que es podria fer de forma vitual, i ho hem pogut comprovar, de forma forçada i no planificada, aquests dies.

Però, per què en som tan reacis els professionals? Què és el que ens fa tirar enrere?  

Fer el canvi a una nova pràctica clínica? 

Prendre decisions sense veure la persona?
El fet de tenir la possiblitat de fer feina fora del CAP, ens atrau o ens fa por?
Com afectarà a la convivència si portem la feina a casa?
Dedicarem més (o menys) temps que abans a la feina?

Signat per Irene Veganzones (@ireneveganzones) i Iris Alarcón