La història que avui explico va dirigida a tots aquells qui, com jo, creuen que tot és possible. Sí, aquells qui penseu que lluitant i posant voluntat les coses s'aconsegueixen, que l'amor ho pot tot i els bons sempre guanyen... Aquesta història és pels idealistes!
Aquests dies he après una lliçó de vida, dolorosa i ben certa, una d'aquelles lliçons que t'ajuden a madurar. I és que hi ha coses que per més que vulguis, per més que les desitgis i que les lluitis... no estan a les nostres mans, que no hi podem fer res: una malaltia greu, algú que decideix marxar... no hi pots fer res perquè no depèn només de tu. Depèn dels altres, de la sort, la casualitat, el destí, d'un Déu... els éssers humans durant mil·lennis li hem posat noms diferents intentant trobar una explicació raonable.
"En la vida hace falta: paciencia para aceptar las cosas que no podemos cambiar, fuerza para cambiarlas e inteligencia para distinguirlas" -Reinhold Nieburh-.
L'important de tot això és saber què fas quan t'adones que allò que et sobrevé és així i no s'hi pot fer res. Què fas amb el dolor, la frustració i la ràbia que això et provoca? Acceptar allò que
ha sobrevingut aparta la ràbia i la impotència, deixa espai per la sinceritat i
la tranquil·litat. Ens ajuda a viure-ho entenent que el dolor en aquest moment és
el camí per on cal transitar per la curació, per sortir més fort... renovat! Amb
la certesa de que... com sempre, el pas del temps ens acomoda a la nova
situació i que un mai tornarà a ser aquell qui era abans de passar per la tempesta.
Pels somiadors com nosaltres, us animo a no defallir, donat que segurament la nostra vida es basa a continuar lluitant inclòs quan els altres ho veuen perdut. Potser es tracta de tenir prou intel·ligència per saber on has de posar l'energia per lluitar i de vegades, acabar guanyant.
Cançó I Know where I've been. Hairspray.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per haver realitzat un comentari. Entre tots fem creixer l'àgora