QUAN EM DEIXES ENTRAR AL TEU REGNE

Post firmat per JORDI MESTRES LUCERO

Fer domicilis és com entrar en el regne privat dels teus pacients, en ells t'enfrontes cara a cara amb la realitat de molta gent, amb les seves pors, les seves alegries. Passar de la porta i entrar fins al capçal del seu llit dóna tant sentit al que fem, i et posa en el teu lloc... Vaja que si et posa en el teu lloc!

Visitar a algú en pijama al seu llit, amb totes aquelles fotos davant teu, que són història viva del teu pacient: amb 40 anys menys amb els seus fills en braç, o les fotos dels seus néts, o la celebració de 50 anys de casat ja amb el seu amor traspassat, la foto dels seus pares en blanc i negre... tota la seva història en un segon.

Entrar i que es disculpin per la humilitat, potser per la pobresa, quanta pobresa! Ens creiem en l'opulència, però quanta gent queda que no pot posar la calefacció, simplement perquè no en té. Quants avi@s sols, amb l'única companyia del botó vermell del teleassistència. Quants en què et preguntes si aquesta nit soparan...

Visita Urg a domicilio, 92años: "Doctor, usted sabrá, pero no me puedo morir, tengo muchas cosas que hacer!" #SiemprePositivo
— Jordi Mestres Lucero (@JordiMes3) febrero 16, 2014

Altres custodiats per fills, néts i altres familiars preocupats, quins afortunats!, En moltes ocasions, per sort, veus amor, compassió i patiment per l'altre. Fer domicilis et dóna una idea de la realitat REAL, no de les estadístiques que ens diuen que tot va bé.

Entrar al domicili d'un pacient és 

com entrar en el seu regne privat!