La meva filla fa poc va fer dos anys, és diu Júlia, algunes de les meves pacients més grans quan em pregunten com es diu la meva filla es posen contentes perquè diuen que és un nom dels d'abans. Amb alguns vellets octagenaris quan parles d'infants se'ls hi posa un somriure a la cara que fa goig i jo m'imagino com serà quan jo tingui 80 anys, somriure?, encara que sigui de tant en tant?
Tenim molts pacients grans a la consulta, no sé si masses o pocs, però em fan pensar que ha de ser dur fer-se gran, no pel fet d'envellir o enmalaltir, no sé si per estar al final de la vida. No ho sé.
Viure no es més que fer un viatge, desde que ets petit que tens un mon nou per endavant, per explorar, per apendre, per disfrutar. Fa poc vaig poder estar a les II jornades d'acompanyament al final de la vida de la Camfic i la Fundació Borja, molt recomenables per cert (teniu els links dels videos a l'apartat de formació), i serà que ara que sóc pare em preocupo per coses que abans ni em plantejava, o perquè professionalment treballo de forma diària amb el dolor i el patiment o la ressignació del final de la vida, que em plantejo si al final no perdem més el temps en intentar saber que és això de la vida que no pas de viure-la realment com és: plena!
Avui una pacient d'uns 70 anys que acudia per clínica ansiosa, quan li he preguntat si feia coses per distreure's m'ha dit que moltes: "si doctor, els caps de setmana ajudo al meu fill que té un bar, i entre setmana vaig a cuidar al meu net a Pineda de Mar" No anem bé si confonem les obligacions del dia a dia amb els moments per nosaltres mateixos...
Viure no es més que fer un viatge, desde que ets petit que tens un mon nou per endavant, per explorar, per apendre, per disfrutar. Fa poc vaig poder estar a les II jornades d'acompanyament al final de la vida de la Camfic i la Fundació Borja, molt recomenables per cert (teniu els links dels videos a l'apartat de formació), i serà que ara que sóc pare em preocupo per coses que abans ni em plantejava, o perquè professionalment treballo de forma diària amb el dolor i el patiment o la ressignació del final de la vida, que em plantejo si al final no perdem més el temps en intentar saber que és això de la vida que no pas de viure-la realment com és: plena!
Avui una pacient d'uns 70 anys que acudia per clínica ansiosa, quan li he preguntat si feia coses per distreure's m'ha dit que moltes: "si doctor, els caps de setmana ajudo al meu fill que té un bar, i entre setmana vaig a cuidar al meu net a Pineda de Mar" No anem bé si confonem les obligacions del dia a dia amb els moments per nosaltres mateixos...
Una conversa fa molt poquet:
ResponElimina"a veure què passa!"
"Doncs, la vida! això és el que passa"
:-)
La vida és com anar en bicicleta, si deixes de pedalejar et caus.... gràcies per comentar!
ResponElimina